BIOGRAPHY

El millor lloc per escriure: amb bici, just abans de dormir o quan em despullo al bany. Moments en els quals justament no es la meva intenció. Potser la potència d’aquest autoretrat és similar, encara que no exactament la mateixa. Preparar la càmera ja suposa un ritual introductori, tot i que en aquest cas em veig i connecto en gran manera amb el meu món interior capturat en un moment quotidià.

La sotilesa de la imatge reflecteix un moment de realitat. L’evocació, el moment mort-vida-mort-vida en constant actualització, em produeix una sensació atemporal on puc reviure una emoció guardada als meus ulls, que parlen dins d’una imatge estàtica, plena de subjectivitat segons qui l’observa. Assumeixo la mort com una font de vida, un espai que es buida i es renova constantment per valorar el temps i respirar la fragilitat amb valentia.

L’autoretrat per mi és un gran signe d’interrogació, difícil d’explicar. Potser, un racó on deixar un petit tresor de la meva essència que perdurarà, encara que sé, que per molt que recordi el context d’aquell moment, en altres ocasions em pot derivar a sentir altres emocions.

La reinvenció és necessària per evolucionar. Les experiències i la imatge ajuda a fer visible l’invisible. Les imatges arriben on la paraula és insuficient. El llenguatge de les emocions en mirar una fotografia és un poder que s’ha de cuidar. Forma part de tota la comunitat. L’art com a reflex identitari on em miro quan necessito escoltar-me o simplement deixar-me portar, gaudir. El meu món interior, on jo construeixo i després comparteixo.

Xavier Pujol Fabra

21/04/2022